El nivell C2 o la mort lenta del català.

Fa un temps, el famós “Nivell D” de català va passar a la normativa europea per esdevenir el nivell C2. De la pesseta a l’euro. En aquest cas, el que ha variat és el nivell, i molt. He preparat diverses persones per a aprovar aquest examen i el salt qualitatiu que s’ha fet és de vergonya. També cal recordar que durant l’època del nivell D hi havia un altre examen, el K, que era especialment indicat per a correctors i altres persones que necessitaven tenir un nivell encara més alt de l’idioma. DEP.

Hi va haver una època (i no us cregueu que parlo de fa dècades, parlo d’anys) en què a l’examen del nivell D hi entrava literatura, sociolingüística, fonètica i, lògicament, gramàtica (estructures i anàlisi sintàctica) i vocabulari. No era un temari excessivament extens, era assequible. La literatura era força bàsica, la que qualsevol pot haver estudiat a l’institut (parlem d’un examen de nivell, no d’una filologia). A sociolingüística havies d’estudiar els diferents dialectes i una mica la història de la llengua, aquesta segona bastant per sobre. Fonètica pot ser difícil si un no és catalanoparlant, però un cop apresos els símbols i sent conscient de la forma real de parlar, no és complicada. Pel que fa a gramàtica i a vocabulari, a més de les famoses anàlisis sintàctiques, hi entraven molts punts que solem fer malament (sovint influïts pel castellà), com la doble negació, el ser-estar, connectors (*no obstant, *degut a), etc. També, com és lògic en aquest tipus d’exàmens, un havia de tenir una bona comprensió escrita i saber-se expressar perfectament tant de forma oral com escrita (la comprensió oral no la valoraven).

Doncs bé, passen els anys i resulta que ja no és tan important parlar i escriure bé el català. I si no, obriu qualsevol diari. A l’examen actual ja només s’avalua la part de gramàtica (sense anàlisis) i vocabulari i l’expressió oral i escrita. “Dona, no siguis així, al final això és el que importa”. Mira, fins aquí ho podria acceptar. Per escriure bé segurament no cal conèixer les obres de Pla. Les anàlisis sintàctiques m’encanten i potser m’ho prenc com un tema personal, tot i que el que és segur és que cal tenir nocions bàsiques de gramàtica, que després em trobo dedicant una classe d’anglès sencera per explicar què és el CD i el CI o els verbs transitius. Amb el tema sociolingüístic podríem trobar discrepàncies, ja que un ha de tenir clar què és dialectal i què és un error. Però bé, som uns centralistes de merda i tot és Barcelona-Barcelona-Barcelona, i si no passa a Barcelona no interessa. No, no, no. El que m’emprenya més no és tot això: és la davallada del nivell d’exigència. El temari de gramàtica i vocabulari és força més reduït. En realitat, el que ara es puntua més és saber redactar bé (ni tan sols molt bé), ni que et passis pel forro la normativa. Saber redactar bé és imprescindible, tot i que penso que per tenir un nivell D els escrits haurien de ser MOLT bons, no simplement bons, però bé, jo soc una perfeccionista i una torracollons exigent que si tingués algun càrrec alt faria la vida bastant impossible a la gent.

Com he comentat al principi, he preparat a algunes persones per a fer l’examen. Tothom té pressa per a fer-lo i jo soc força cauta, acostumo a dir que estudiïn i escriguin més. La meva sorpresa és que per poc preparats que els vegi, sempre acaben aprovant. Ara fa ja un temps que no preparo a ningú. Fa poc, vaig xafardejar una mica el nou temari i, efectivament, cada cop és més breu i més fàcil. Alguns diuen que això és per millorar les oportunitats de la gent. Jo ho veig com una manera d’anar trinxant la llengua lentament. Diaris, revistes, televisió i fins i tot llibres són plens de merda (perquè no es pot dir d’altra manera). A sobre, es carreguen el nivell K, un títol per a la gent que, teòricament, “en saben més que ningú”, un títol que encara ens podria salvar de la deixadesa a què estem sotmesos dia a dia. O des de les institucions comencen a canviar coses o la cosa pinta magre.

Algunes veus diuen que la baixada de nivell és perquè a València l’examen era més fàcil i la gent anava allà a fer-lo. PER FAVOR. No penso malgastar línies comentant aquest raonament. Simplement patètic.

Tenim una llengua minoritària i minoritzada, i que ens estimem relativament poc. Acceptem les vexacions, les intromissions i els atacs. No és una llengua forta ni té la supervivència assegurada. Les estadístiques diuen que les llengües petites van desapareixent en detriment de les llengües cada cop més poderoses. Ser parlant d’una llengua minoritària hauria de ser motiu d’orgull, per  anosaltres i per a les institucions que, teòricament, la defensen. És cert que la llengua és un ens viu, evoluciona i canvia i hem d’acceptar els canvis, almenys alguns, però si l’anem deixant perdre com fins ara arribarà un punt que deixarà de ser. Nosaltres no ho veurem, és clar, però després de tot el que ha viscut el català, de tots els cops que l’han intentat esborrar del mapa, no se m’ocurreix final més trist i miserable que anar-lo deixant perdre fins a caure en l’oblit.

 

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *