3a al Concurs Festival de Llegendes de Catalunya

Com cada any, al meu poble, Sant Martí de Tous, el primer cap de setmana de juliol s’hi celebra el Festival de Llegendes de Catalunya. També anualment s’obre un concurs de llegendes; la guanyadora és escollida per a ser representada durant l’apagada de misteri (acte que se celebra dissabte a la nit). Aquest any m’hi he presentat per primera vegada i he quedat tercera. La veritat és que n’estic molt contenta, ja que feia anys que no em presentava a cap concurs literari. La guanyadora és la Blanca Torà, amiga meva de fa anys a qui vull felicitar públicament, ja que ja he pogut llegir la seva llegenda i és fantàstica i ideal per a l’apagada de misteri; us haureu d’esperar al juliol per a veure-la.

Aquí teniu la llegenda que vaig crear per a l’ocasió.

 

EL MÚSIC MALASTRUC

Diu la llegenda que a Tous, fa una pila d’anys, hi vivia un músic que s’havia de convertir en una gran promesa mundial. En Felip, que així es deia el músic, tot i venir d’una família humil, tenia un piano a casa; el seu pare, fuster de tota la vida, va ajudar a acabar una casa senyorial als afores del poble i els amos van voler premiar la feina ben feta amb un vell piano del que no n’havien sabut treure profit. La seva dona no el volia, però no va tenir-hi res a dir: el piano es quedaria perquè el petit Felip aprengués a tocar-lo i convertir-se així un gran músic. Quan en Felip va ser prou alt com per a tocar les tecles, es va complir el miracle: va resultar ser un geni, un talentós del piano. Déu li havia enviat aquell piano perquè sabia que arribaria lluny. Encara no sabia articular frases perfectes i ja tocava cançons populars i d’altres que s’inventava. La gent del poble es parava sovint davant de cal fuster per a escoltar aquelles delícies. Li van dur el capellà perquè li ensenyés la tècnica musical, però l’alumne va acabar superant el mestre. Amb l’ajuda del capellà i d’alguns veïns del poble, li van fer venir un músic d’Igualada. En Felip, però, aviat també va desbancar el seu nou professor.

Amb quinze anys, a tota la comarca se sentia a parlar d’en Felip i el seu talent. Arreu del món el coneixerien. Va ser aleshores quan el pare va morir, de tuberculosi. La mare, al cap de poc, va començar a emmalaltir. La gent deia que era la pena de ser vídua. Cada cop estava més davallada, més cansada, cada cop es podia moure menys i necessitava més del seu fill. Tenien alguns cèntims que el pare havia estalviat en vida, però amb els anys van anar volant, mentre la mare esperava que d’una vegada aquell talent del seu fill els donés prou diners com per a viure.

Passaven els anys i aquella fama de què tothom parlava seguia sense arribar. Algun concert petit per la comarca no donava diners per a viure. En Felip cada cop es tornava més irat i més enfadat amb aquell món que no entenia ni valorava el seu talent. «Felip, arribaràs lluny!», li seguia dient algun veí; «Vagi-se’n a prendre vent!».

Cansat d’aquell estancament i de veure com cada cop els faltaven més diners, en Felip es va decidir un dia a anar a veure el vell ermità que vivia als boscos de Tous. Es deia pel poble que solucionava els problemes de la gent amb màgia negra i per aquest motiu no era una persona gaire popular. Vivia en una barraca recoberta de molsa endinsada en un esborranc a les profunditats obscures del bosc. En Felip, en arribar-hi, va tenir la sensació que ja l’esperava. L’ermità era petit, molt prim, una mica geperut. Duia una barba llarga i grisa, com els cabells, que quedaven coronats per una calba tacada de vellesa. Li faltaven la majoria de dents i les poques que tenia eren grogues i negres. Portava un vestit blanc, vell i deixat com tot ell.

—Tothom diu que soc bo, però on són la fama i la fortuna que se m’havien promès?
—No has nascut al lloc correcte, jove. Hauries de ser lluny d’aquí: Praga, Viena… —L’ermità va agafar-li la mà esquerra i li va resseguir les línies del palmell amb el seu dit prim i arrugat, d’un to blavós i ple de taques, amb una ungla vella i punxeguda—. Però tens alguna cosa que et lliga i t’arrela aquí, que no et deixa volar.

En Felip de seguida va entendre que parlava de la mare que, amb aquella estranya malaltia, cada cop el necessitava més. L’ermità va donar-li un petit flascó blau amb un beuratge i li va dir que li donés aquella mateixa nit. En Felip va posar una moneda d’or a la mà arrugada de l’ancià.

No va sentir gens de pena per aquella dona que s’havia convertit en un llustre, que el cridava i manava nit i dia, que l’amenaçava inútilment amb vendre’s el piano. En realitat, li faria un favor, a la mare, ja no patiria més. En Felip va barrejar el contingut del flascó amb la sopa que li va péixer a la mare per sopar i l’endemà ja no es va despertar.
Era lliure, Viena l’esperava. Per fi seria un gran músic! El destí, però, semblava burlar-se d’ell, i al cap d’uns dies, quan es disposava a marxar cap a Barcelona per buscar la manera d’arribar a Viena amb quatre rals, va caure per les escales i es va trencar una cama; va haver de fer repòs unes quantes setmanes. Quan la cama va estar curada, a Barcelona hi va haver un brot de verola molt virulent que el va obligar a aplaçar el viatge. I així es van anar succeint un seguit d’aconteixements que, un darrere l’altre, demoraven l’esperat viatge que obriria les portes al músic: una grip de la que es pensava que no se’n sortiria, una nevada històrica, l’agutzil reclamant uns deutes improrrogables… En Felip va començar a preguntar-se si no havia entès malament les prediccions de l’ermità, així que va decidir fer-li una altra visita.

—Segueixo veient una força al teu voltant que et lliga a aquest poble i no et deixa marxar.

L’ermità va demanar-li d’agafar una gota de sang per a poder veure els fils de la vida. Va punxar-li el dit amb una agulla llarga i va posar la gota de sang en un líquid que tenia en un recipient petit; la gota es va anar diluint formant filets vermells. L’ermità tenia un posat seriós, amb els ulls mig tancats, absort.

—La vella música. La música que has compost en aquest poble durant tota la teva vida et lliga i no et deixa avançar. Te n’has de desfer —En Felip va mirar-se’l dubitatiu.—Crema les partitures, noi. Que el fum esvaeixi el teu mal destí.
En Felip va donar una altra moneda a l’ermità i va córrer a casa. Va apilar les partitures i els va calar foc. Els ulls li brillaven d’emoció i reia, fluixet, pensant en la vida que li esperava més enllà d’aquell maleït poble. Veia fama. El seu nom en lletres grosses a l’entrada d’una gran sala de concerts. Veia totes les dones adinerades que se li acostarien d’amagat dels seus marits. Veia muntanyes de diners i fantàstiques obres d’art en un pis lluminós amb unes vistes espectaculars de Viena.

La rialla cada cop era més sonora i el foc cada cop més gros. I més gros. Aviat es va començar a escampar pels mobles i per les parets, mentre el jove músic no parava de riure, amb el cap a Viena. Quan es va adonar del desastre ja era massa tard. La casa sencera era en flames i en Felip no va tenir temps ni d’acostar-se a la finestra. Les rialles es van convertir en uns crits eixordadors que van despertar fins a l’últim veí del poble. Ningú no hi va poder fer res. La casa, amb el músic a dins, va quedar reduïda a cendres i runes.

Ningú no va acabar d’entendre el motiu d’aquell foc però, coneixedors com eren de la mala sort que envoltava al pobre músic, durant molts i molts anys, qualsevol que estigués perseguit per la malastrugança anava a aquell tros calcinat del poble a encendre un petit foc amb l’objecte que creia maleït —un llibre, un anell, un document, un floc de cabells— i demanava al músic que, fos on fos, s’emportés amb ell la mala sort.

Comparteix:
error

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *